• Nom del comerç: Queviures Plans
  • Adreça: Carrer Sant Miquel, número 3
  • Data d’obertura: Any 1920
  • Data de tancament: Any 2000
  • Anys d’activitat comercial: 80 anys.

L’antiga botiga de Comestibles Plans, ubicada al carrer Sant Miquel, 3, de Manresa, es remunta a l’any 1920. La va obrir Rafel Plans i Brunet, un jove dependent de la Drogueria Ferrer de la plaça Major que havia nascut a Sant Vicenç de Castellet l’any 1903.

Els Comestibles Plans estaven en un local que tenia forma rectangular i se situava a la planta baixa d’un edifici d’habitatges, segons ens expliquen una de les nétes del fundador, la Montse Zurita, i una amiga de la família, la Dolors Amblàs. La Dolors, a més, hi havia treballat com a dependenta des de l’any 1957 fins el 1962, dels 10 als 15 anys. A col·legi, explica, hi anava als vespres.

Rafel Plans en una foto de primers anys 50. Arxiu família Amblàs.

La distribució interior de la botiga no va canviar durant els 80 anys que va estar oberta. Tenia prestatgeries de fusta a banda i banda del local, i la porta d’entrada era al mig de dos aparadors quadrats que donaven al carrer. A dins, hi havia un taulell allargat de fusta amb un marbre a sobre, i a sota del taulell, un calaix per guardar-hi els diners que es feien de la venda.

Per una escala de cargol es pujava a l’altell, que disposava de cuina, i des d’on es veia l’entrada i part de la botiga. Seguint l’escala amunt, s’accedia a les plantes de l’edifici. A cada planta hi havia un habitatge sense envans, que tan podien servir d’habitació, menjador o de magatzem de la botiga.

El Rafel Plans visqué en aquests habitatges abans de casar-se.

Tot seguit es mostren diverses factures de l’any 1929 d’alguns proveïdors de Queviures Plans. La gran majoria són magatzems majoristes i fàbriques manresanes i del Bages. En trobareu més al final de l’article. Cliqueu damunt per ampliar les fotos (Arxiu família Zurita Plans):

La Dolors Amblàs recorda que en tancar la botiga al vespre es feia abaixar una persiana de ferro amb un pal llarg que acabava amb un ganxo corbat. Al mig d’aquesta persiana hi havia una porteta de ferro que es treia i es posava, i que es tancava amb clau.

Els únics canvis que es van fer a la botiga des que el Rafael Plans la va obrir es remunten als anys setanta, quan es van canviar els prestatges de fusta per uns altres de ferro. També es va fer córrer la porta d’entrada a un lateral i es va passar de tenir dos aparadors a un de sol, més gran.

El casament amb la botiguera veïna

Tretze anys després d’obrir la botiga, el Rafel Plans es va casar amb la Montserrat Pujols Riu, l’any 1933. La Montserrat era la filla de la botiga que hi havia just davant dels queviures, l’Herboristeria Sant Miquel, i que avui dia encara es pot trobar al mateix lloc regentada per la mateixa família.

Allà, la Montserrat Pujols venia herbes, tisanes i remeis (que avui en dia en diríem “naturals”) amb la seva mare, l’Antònia Riu Travé. Del matrimoni del Rafel i la Montserrat va néixer -a finals del 1937- la seva filla Antònia Plans Pujols, la mare de la nostra interlocutora, la Montse Zurita Plans. Ara, l’Antònia Plans té 82 anys.

Foto del 1943 o 1944 on es pot veure a la dreta amb un ram de llorer la Montserrat Pujols Riu, esposa del Rafel Plans i filla de l’Herboristeria Sant Miquel. Ella moriria el 1945. La seva filla Antònia porta un palmó. Arxiu família Amblàs.
A la dreta, Antònia Riu Travé, mestressa de l’Herboristeria Sant Miquel. Al seu costat hi ha la seva néta, Antònia Plans Pujols, filla del Rafel Plans. Imatge feta a l’herboristeria als anys 50. Arxiu família Zurita Plans.
Foto de família feta a final dels anys 50 a Vallcebre. L’Antònia Plans està ajupida. A l’esquerra, dret, el seu pare, Rafel Plans. Arxiu família Amblàs.

Per servir, paperines de paper amb unces i lliures

Durant bona part del segle XX, quan Queviures Plans va estar obert, les botigues de Manresa tenien una clientela propera, que anava a comprar amb el cabàs gairebé cada dia.

En una botiga de queviures, com la Plans, pràcticament es venia tot al detall. No hi havia gaires productes envasats i per vendre es feien servir les paperines de paper, tal i com recorda la Dolors Amblàs. Com que s’anava a comprar gairebé cada dia, es demanava al botiguer quantitats petites i, fins els anys 70 del segle passat, era habitual demanar-ho amb unitats de mesura que avui dia estan en desús, com són les unces (1 unça = 33,33 grams; 3 unces = 100 grams), la lliura (1 lliura = 400 grams, mitja lliura = 200 grams), i els petricons (1 petricó = 0,235 litres) pel que fa als líquids.

Als Queviures Plans es venia pasta, arròs, llegums, fruits secs, olives i formatge, que es ratllava allà mateix.

També hi havia patates, però no s’hi podia trobar ni fruita ni verdures, ja que al costat mateix de la botiga hi havia la fruiteria Vila, uns bons veïns.

Rafel Plans amb l’Araceli Barnés Rodríguez, dependenta als anys 70. L’Araceli era filla de la senyora que anava a casa de l’Antònia Plans i l’Albert Zurita a fer el dinar i netejar. En aquesta imatge es pot apreciar la distribució de les lleixes de la botiga, encara de fusta. Arxiu família Zurita Plans.

L’oli es guardava en un bidó gran i es venia a granel. Els clients portaven l’ampolla de casa i se’ls posava un litre, mig litre o els petricons que volguessin. També es venia a granel el conyac i els licors. Les úniques ampolles de vidre que hi havia, abans de l’aparició dels refrescos, eren de gasosa i sifó, i es retornaven. El vi, recorda la Dolors, es venia en garrafes i també eren retornables.

Passada la Guerra Civil i fins els primers anys 50 es van racionar alguns d’aquests productes; això vol dir que només se’n podia vendre al client la mesura estipulada per les autoritats. La Dolors recorda que un dels productes racionats era el sucre, però creu recordar que també es racionaven l’arròs, oli i llegums.

Els anys 1940, a causa de la guerra, la política econòmica de Franco i l’aïllament internacional a Espanya, escassejaven els aliments. El govern decideix controlar les mercaderies i apareixen les Cartilles de Racionament, que comencen a partir de l’any 1943 i acaben al març de 1952. Els productes que es lliuraven eren bàsicament: cigrons, moniatos, bacallà, oli, sucre i cansalada; de tant en tant cafè, xocolata (de garrofer), codony o sabó.

A la botiga hi atenia majoritàriament el Rafel, però solia tenir un dependent -que acostumava a ser gent de la família- com és el cas de la Dolors, que és filla d’un cosí. A més de vendre, els dependents eren també els encarregats d’escombrar la vorera al matí, de proveir la botiga amb productes del magatzem i de portar la compra, amb una cistella, a casa dels clients que demanaven aquest servei.

Una jove Antònia Plans, al centre, de passeig amb la seva cosina Ramona Riu i la seva veïna Pepeta Sanllehí, de la floristeria del mateix nom del carrer Sant Miquel. Imatge dels primers anys 50. Arxiu família Zurita Plans.

Només productes “de proximitat” i neveres de gel

Els productes que el Rafel venia a Queviures Plans eren dels que ara s’anomenen “de proximitat” (de productors locals). Així, la Dolors recorda que les patates eren de Prats de Lluçanès, els ous de Fals, l’oli i les olives de Cal López de Manresa (coneguts per elaborar i distribuir els Olis Moncel), el lleixiu del fabricant manresà Jubert … Altres productes, com el sabó, el proveïen els magatzems dels germans Perramon, que estaven a la Carretera de Vic.

En la dècada dels cinquanta del segle XX es va començar a comprar als majoristes, com la CAD (Cooperativa Alimentària Distribuïdora), de la qual en formaven part la majoria de botiguers de queviures de Manresa.

També en aquesta època varen aparèixer les neveres de gel per refrescar i guardar els aliments. El Rafel Plans anava cada matí abans d’obrir la botiga a buscar barres de gel amb un carretó a cal Riu, que tenia les instal·lacions per fer-lo als Docs, avui carrer Jacint Verdaguer. Quan arribava a la botiga, feia quatre o cinc trossos de cada barra de gel i es portaven als clients que li havien demanat; per manipular-los es feien servir uns ferros que tenien una nansa i punxes a l’extrem que es clavaven al gel.

El sobrant de les barres de gel es posava a una nevera que s’havia fet expressament sota l’altell de la botiga. A dins de la nevera, a la part de dalt es posaven els trossos de gel sobrants, i a la part de baix hi havia les begudes que es refrescaven i que es treien per un porticó.

I arriben la Coca-Cola i la Pepsi

En aquesta dècada dels anys 50 i 60 ja van arribar a Manresa la Coca-Cola i la Pepsi-Cola, així com també les cerveses Damm, la Sant Miquel i la Moritz, que aleshores era una cervesa negra. La Dolors recorda que anaven en ampolles de vidre de quart de litre i, per suposat, retornables.

A partir d’aquella època també es van començar a vendre pots de Cola Cao, de llet condensada La Lechera, iogurts de vidre de Danone, pastilles de caldo Maggi i Avecrem…

Per rentar es demanaven les escames de sabó i la pastilla Lagarto. Més tard, van sortir els “polvos“ Elena. Per rentar plats es venien fregalls d’espart i per escombrar, escombres de mànec de canya. Per fregar el terra s’utilitzaven baietes i es fregava agenollat a terra. El pal de fregar va sortir a mitjans dels anys 60.

En la dècada dels anys 50 el Rafel Plans va comprar una petita furgoneta de la marca Mymsa Rana. Es tractava d’un “motocarro“, amb una roda al davant i dues al darrera, que es va fabricar a Barcelona per l’empresa Motores y Motos, S.A. entre els anys 1953 i 1963. Amb aquest nou vehicle no era tan feixuc repartir a peu amb el carretó per distribuir les compres i, a més, podia portar més productes. Més endavant ja es va comprar una furgoneta Citroën.

Amb una furgoneta com aquesta, de tres rodes, el Rafel Plans repartia les comandes que tenia durant els anys 50 i 60 . És una Mymsa Rana. Arxiu Apugem la Persiana.

Converses de tot, menys de política

Les converses a la botiga solien girar a l’entorn del dia a dia de les famílies, del temps i del fútbol, segons explica la Dolors. Diu que en aquell temps no es parlava de política, “per no mullar-se”, i que la guerra civil havia estat un flagell massa gros i la dictadura era massa present. El Rafel, però, seguia les notícies gràcies a La Vanguardia, que li portaven diàriament.

Sant Miquel va ser un carrer de llambordes durant gran part del segle XX i tenia les voreres estretes. No hi passaven gaire cotxes, però era encara el rovell de l’ou de la ciutat i tenia molta activitat.

Un carrer ple de vida

La Dolors recorda que tot l’entorn de l’establiment estava ple de botigues: la fruiteria Vila, al costat dels queviures; al davant l’herboristeria Sant Miquel; la botiguera que venia ous al costat de l’herboristeria; la carnisseria de la Lola; la peixateria de l’Isidre al cap d’amunt del carrer i la que hi havia davant la farmàcia; els magatzems de roba Gras; els calçats Esquius; les màquines de cosir Singer; la lleteria de la Trini; la llibreria Roca; la farmàcia Sala; Cristalleria Torra, que venien coses per a la llar; la bacallaneria, el forn de pa de la placeta; la floristeria Sanllehí; la merceria de ca la Dibuixanta… Es pot dir que al carrer Sant Miquel s’hi trobava una mica de tot, diu la Dolors.

El casament de l’Antònia i l’Albert

L’any 1960 es va casar la filla del Rafel, l’Antònia Plans Pujols, que atenia l’herboristeria de la família, amb l’Albert Zurita Navarro, que treballava de contramestre a la fàbrica Gallifa, situada entre els carrers del Bruc i del Cós. Feia el torn de matí, i a les tardes, anava a la botiga per ajudar el seu sogre. L’Antònia va seguir atenent l’herboristeria.

L’Antonia Plans i el seu marit, Albert Zurita en una imatge dels anys 60. Es van casar el 1960. Arxiu família Zurita Plans.

Quan el fundador de la botiga es va posar malalt, l’Albert va deixar la feina a la fàbrica i es va posar al capdavant del negoci. El Rafel Plans va morir l’any 1978 i el seu gendre, pare de la nostra interlocutora Montserrat Zurita, va prendre el relleu definitivament.

Els anys que van seguir a partir del casament del Rafel i l’Antònia van ser de gran transformació i Manresa va créixer. Varen sorgir les neveres elèctriques i les rentadores, va aparèixer la televisió i molta gent va comprar un Seat 600 per anar d’un lloc a l’altre, la gent podia viatjar més.

Comencen els productes envasats

A la botiga es va començar a vendre quasi tots els productes envasats, ja que el plàstic i les llaunes van suplir el vidre. La cultura d’usar i tirar, diu la Dolors Amblàs, feu acte de presència i poques coses van acabar sent retornables.

Any 1976. L’Antonia Plans havia tingut el seu tercer fill, l’Albert. Al seu costat, el seu marit, l’Albert Zurita, i Maria Navarro, la seva sogra. També hi ha la seva filla Montserrat Zurita. Arxiu família Zurita Plans.

Van començar els supermercats i, després, les grans superfícies comercials a l’entorn de la ciutat, on es podia comprar de tot. El mercat de pagesos que es feia a plaça Major va desaparèixer (avui en dia només es fa els dissabtes). I tot i que el carrer Sant Miquel es va reurbanitzar al principi dels ajuntaments democràtics, molta gent va marxar del barri per anar a altres edificis on poguessin tenir ascensor.

Dues fotos de primers anys 90. Albert Zurita i dos clientes. Les prestatgeries ja eren de ferro. Arxiu família Zurita Plans.
Imatge de la façana remodelada. La porta s’havia traslladat a un lateral. Arxiu família Zurita Plans.

Amb el pas dels anys moltes de les botigues del carrer varen canviar d’activitat i algunes van quedar tancades definitivament. La botiga del Rafel, però, regentada per l’Albert Zurita, va anar aguantant, posant-se al dia amb balances noves, una caixa registradora i oferint productes dels nous temps. El tracte afable i servicial de l’Albert i la seva clientela fidel ho feu possible. Finalment, es va jubilar pels volts de l’any 2000.

Foto del 1994 amb veïns del carrer Sant Miquel davant de la fruiteria Vila. L’Albert Zurita és el segon per l’esquerra, la seva dona, Antonia Plans, apareix agenollada. Darrera, segona per la dreta, hi ha la mestressa de la fruiteria, Antònia Vila.

Després, el local de la botiga es llogà i durant uns anys hi hagué els Fruits Secs Torra. Al cap d’un temps, es va abaixar de nou la persiana dels antics Queviures Plans, però la filla de l’Albert i néta del Rafel, la Montserrat Zurita Plans, va tornar a apujar-la l’any 2016. Actualment, l’establiment es torna a dedicar a l’alimentació, es diu “La Botigueta de Sant Miquel” (info@herboristeriasantmiquel.com) i s’hi pot trobar cervesa artesana, fruits secs, xocolata artesana, mel a granel… I la Montse encara baixa i puja la persiana amb el ganxo del seu avi.

D’esquerra a dreta, Montserrat Zurita, la seva mare, Antònia Plans, la Dolors Amblàs i l’Antònia Vila, davant de l’actual façana de Queviures Plans, on la Montserrat hi ha obert La botigueta de Sant Miquel. Arxiu Apugem la Persiana.

Entrevistes realitzades els dies 5 i 19 de febrer i 5 i 12 de març. Redactat realitzat per Dolors Amblàs i Zara Morales

Factures de l’any 1929 de diversos proveïdors de Queviures Plans. Cliqueu al damunt per ampliar-les (Arxiu família Zurita Plans):