Publicat en Cansaladeria

Cansaladeria BALLONGA

  • Nom del comerç: CANSALADERIA BALLONGA
  • Adreça: Carretera de Santpedor, 18 baixos
  • Activitat: Porc, pollastre i llegums
  • Data d’obertura: 8-06-1960
  • Data de tancament: 30-09-1995
  • Anys d’activitat comercial: 35    
El Josep M. i l’Emília entrant a Manresa pel Pont Vell (4-05-2014). Foto: Arxiu família Ballonga-Vila.

El Josep M. Ballonga Carol (Manresa, 21-11-1929) ens rep a casa seva, just damunt d’on hi havia hagut la cansaladeria. Home polifacètic i molt actiu, durant els seus 86 anys de vida ha estat vinculat a un gran nombre d’entitats manresanes: el Gremi de Cansaladers de Manresa i Comarca, l’Orfeó Manresà, la Coordinadora de Jubilats i Pensionistes, la Fundació Socioanitària de l’Hospital de St. Andreu, la Parròquia de St. Pere Apòstol, el Consell Comarcal de la Gent Gran, el Consell Municipal de l’Ajuntament, i també és el president de la Confraria de la Puríssima.

Els orígens i les adaptacions constants

L’any 1959, el Josep M. rep en herència tot un immoble situat al número 18 de la carretera de Santpedor, de part de la seva tia àvia per part de mare. Tot i que en aparença la casa sembla estar en mal estat, decideix arreglar-la i fer-hi obres, reforçant l’estructura amb bigues de ferro i habilitant els baixos –de 110 m de superfície– per instal·lar-hi botiga, obrador i cambra frigorífica.
Estat inicial de l’immoble (1960). Foto: Arxiu família Ballonga-Vila.

Inauguració

La botiga fou inaugurada el 8 de juny del 1960.

Prèviament, i segons explica una crònica de Josep Camprubí i Plans, “el 8 de maig de 1960, contragué matrimoni amb Emília Vila i Serra, de la barriada fabril El Borràs a Castellbell i el Vilar, on els pares d’Emília explotaven una botiga de queviures i cansaladeria. Ballonga, instruït en el negoci, a 8 de juny d’aquell mateix any, es plantà pel seu compte […] Prosseguí al servei de Can Jorba, alternant els aparadors amb l’obrador i botiga de cansaladeria. A 31 de desembre de 1967, abandonà els Magatzems Jorba i es dedica de ple a la cansaladeria […]”
Inauguració de la botiga (8-06-1960). Foto: Arxiu família Ballonga-Vila.
Es tractava d’una botiga molt bonica, amb un disseny molt innovador per l’època (obra de Ramon Salisi, company de feina del Josep M. durant 24 anys a Can Jorba, on Ballonga feia d’aparadorista). L’establiment comptava amb una gran vidriera a l’entrada, tenia el mostrador d’obra amb marbre i enrajolat de color verd i estava retolada –en castellà, per obligació– amb llums de neó (amb disseny de lletra del mateix Josep M. i realitzat per l’innovador electricista Gallart, de la plaça Gispert). La cansaladeria s’havia endut, en alguna ocasió, el primer premi del concurs d’aparadors organitzat per la Cambra de Comerç de Manresa.
Reconeixement de la Cambra de Comerç (1968). Foto: Arxiu família Ballonga-Vila.
Als anys 70 es produeix una nova remodelació de l’establiment. Les necessitats del moment requereixen prescindir del mostrador d’obra (que s’enderroca) i s’instal·la un taulell refrigerat. L’obrador estava cada vegada més ben dotat de maquinària i aparells. El rètol de neó (que s’avariava sovint per causa de la pluja) se substitueix per un rètol “de caixó” amb fluorescents a dintre.

Detall de l’aparador amb el rètol de llum de caixó. Foto: Arxiu família Ballonga-Vila.
Interior de la botiga (1995). Foto: Arxiu família Ballonga-Vila.

El barri

La cansaladeria Ballonga estava situada en un barri –l’actual Bonavista– molt despoblat i que va costar d’urbanitzar. Segons paraules del Josep M., “en aquest barri no hi havia res… quatre cases com aquesta, de reng al davant, la fàbrica del blanqueig, de planta baixa i amb un terrat, camps de blat de moro aquí a la Caixa. Un tros més avall del Passeig, hi havia la fàbrica del Carreras, un reng de botiguetes i una benzinera, i la parada de melons i síndries al bell mig de la plaça de la Bonavista”. Ben bé al costat de la cansaladeria, la impremta Ciuró (l’amo –mort des de fa un parell d’anys– treballava amb un mètode molt tradicional i preparava galerades dia i nit perquè tenia molta feina).
Façana  de l’edifici amb la botiga (dècada dels 80). Foto: Arxiu família Ballonga Vila
La relació entre la gent del barri era molt bona. La falta de televisió feia que els estius es passessin moltes estones prenent la fresca al carrer, amb les cadires en rotllana. La vorera era de terra. El tren ja passava per darrere, on hi va haver la primera estació Manresa Alta, però mai no havia estat un impuls econòmic per al comerç del barri.

Activitat

“A la primeria les vam passar negres”, comenta el Josep M., però estaven convençuts que, a base d’esforç i optant per productes de qualitat, no podien fracassar: no havien de pagar lloguer, no tenien ningú contractat, pagaven pocs impostos… No tenien cap despesa i tot havia de suposar un benefici.


Ell treballava d’aparadorista als magatzems Jorba (al departament de Publicitat, dirigit pel Ramon Salisi Bonastre), però combinava les dues feines (el sogre l’orientava en el nou ofici). El matrimoni es llevava a les 5 del matí gairebé cada dia per preparar el gènere i posar-lo al taulell; després, l’Emília es quedava a la botiga i el Josep M., a les 9, anava corrents cap a l’altra feina (excepte els matins dels dilluns i dimecres, en què mataven el porc i tenia permís per fer festa de Can Jorba), fins que el 1968, ja amb el negoci en auge i havent nascut el primer fill, el Pere, va plegar dels magatzems (coincidint amb el seu declivi) per dedicar-se exclusivament a la cansaladeria (cada cop hi havia més feina, no tenien ningú llogat i l’ajuda de la sogra ja no era suficient).

Com a anècdota, Camprubí explica a la seva crònica que “essent un fidel empleat dels Magatzems Jorba, [Ballonga] va tenir ocasió de conèixer a Pepín Fernández, el fundador de Galerías Preciados a Madrid i altres capitals de l’Estat. Josep Maria explica que en la temporada de Nadal de 1961, l’amo de Galerías Preciados es va presentar a Manresa per negociar el servei de paneres de Nadal pels seus grans magatzems. En aquella època, a Can Jorba tenien molta fama en la preparació de paneres i lots nadalencs. Pepín Fernández, empresari en plena forma, es va presentar a Manresa. Anava amb el seu Mercedes i xofer amb gorra de plat. Tanmateix en interessar-se pels productes del porc elaborats aquí, el responsable de la campanya de Nadal, Sr. Tigel, el va adreçar al Ballonga, que aleshores encara treballava als magatzems manresans. Amb el Mercedes, feren cap a la botiga de la Ctra. de Santpedor per assaborir un tast dels productes manresans. El creador de Galerías Preciados va marxar carregat de llonganisses, fuets, i articles diversos del porc.”
Bossa de plàstic de la botiga, amb el logotip del Gremi de Cansaladers. Foto: Arxiu família Ballonga-Vila.

Com ja hem dit abans, la zona on estava ubicada la botiga estava molt allunyada del centre i va ser força solitària fins l’any 1966 o 1967. Per sort, era un lloc de pas per a les dones que treballaven a la Fàbrica Nova, que passaven a tres quarts de dues per anar a treballar, i les que pujaven a un quart de tres de camí cap a casa. Això va suposar l’arrencada del negoci. Al migdia no tancaven perquè era l’hora que més es venia, ja que, explica el Josep M., “la gent passava i comprava gra cuit i una botifarra per dinar”.

El negoci va anar prosperant amb els anys i, en moments de molta feina, comptaven amb l’ajuda dels dos fills, el Pere i la Rosa. Recorda com a època forta el Dijous Llarder, amb la venda de botifarra d’ou (es feia una gran campanya a Manresa, però només se’n venia aquest dia!) i també per Nadal, amb les safates d’embotits per a entremesos. Quan li demanem al Josep M. si es fiava a les clientes, respon que “I tant!, i quan cobraven els dissabtes, de seguida venien a pagar”. Van tancar el negoci amb pocs deutes, que provenien –diu amb sorna– de clientes de confiança i de classe benestant.

Paper d’embolicar. Foto: Arxiu família Ballonga-Vila.

Els productes, de primera qualitat

La qualitat va ser, des del primer moment, l’objectiu del negoci. Van aconseguir fer un espetec, un bull blanc i una botifarra d’ou de molta anomenada a tot Manresa (encara avui resta en el record d’antics clients). A tall d’anècdota, el Josep M. explica que un camioner basc que feia serveis per a una indústria de Santpedor, mensualment feia una gran comanda d’embotit.
 
Els llegums –que compraven a sacs i es coïen ells mateixos (a les primeries amb un fogó de butà!– els adquirien a diferents proveïdors, però especialment al Rossell (de la carretera de Cardona) i al Torras (al carrer de la Casa de la Caritat). El gra cuit va ser un producte que va tenir molt d’èxit; en coïen diàriament de 10 a 12 kg de cada tipus: llenties, cigrons i mongetes.
 
El ramader proveïdor dels porcs (n’arribaven dos de morts, oberts en canal, els dilluns, i dos més els dimecres) era l’Eduardo Valentí(que duia els animals a l’escorxador i el transportista els feia arribar a les cansaladeries). Més endavant, el nou proveïdor va ser l’Adjutori Roma, d’Avinyó. Pel que fa als pollastres, venien de l’escorxador Freixenet, que passava cada dia i anotava la comanda per l’endemà.

La “Morcilla de cebolla” 

Ara bé, si hem de parlar del producte estrella de la Cansaladeria Ballonga, aquest va ser la morcilla de cebolla (van ser els primers i únics a elaborar-la!). Seguint les orientacions d’una clienta andalusa (recordem que eren els anys del boom migratori del sud), el Josep M. va començar a elaborar aquest embotit i va arribar a produir-ne 80 kg cada quinze dies. Fins i tot es va fer un cartell que anunciava el producte quan es posava a la venda. Aquesta menja es venia molt barata, però era un guany assegurat gràcies al baix cost de les seves matèries primeres: ceba (en pelaven mig sac cada vegada), sang, molta cansalada i poc tall. Va ser un producte de molt èxit, fins que –per canvi d’hàbits de consum– es va deixar de fer l’any 1975.

Els referents manresans de l’època

La bona memòria del Josep M. li permet recordar les cansaladeries Riera (c. Nou), Soler (que tenia la botiga a la carretera de Vic, a l’alçada de les Bodegues Roqueta), Jou, Torner (encara oberta a la plaça Major), Gomà (c. Urgell) i Sansa (amb una botiga al passatge Sansa i una altra al carrer Talamanca, davant les monges caputxines). D’altres que hi havia: Garriga, Perereda, Armengol… La plaça Major, que era el rovell de l’ou del comerç manresà als anys 60 i començaments dels 70, tenia quatre cansaladeries: Vall (Ca la Mònica), al costat dret de la plaça tocant gairebé la Fonda Sant Antoni; Brunet, al costat esquerre de la plaça gairebé sota les voltes de l’Ajuntament (c. del Bisbe); Jou, una mica més avall de la Drogueria Ferrer, i Torner (oberta actualment prop del c. Cap del Rec).

El gremi de Cansaladers de Manresa i Comarca

Placa de reconeixement del Gremi de Cansaladers de Manresa i Comarca (1996). Foto: Arxiu família Ballonga-Vila

Fundat el 1928, el Gremi de Cansaladers de Manresa i Comarca va ser molt important i actiu. D’allà sortien totes les ordres que s’acordaven conjuntament. Va començar al Passeig Pere III, en un bar que hi havia a la seu actual de la Caixa de Manresa. La Cansaladeria Ballonga sempre va estar-hi agremiada, i el Josep M. en va ser el president durant set anys (1988-1995), fins a la jubilació. Va prendre el relleu de l’Alfonso Soleri l’any 1996 pren el càrrec el Joan López (de Ca la Nuri). Entre Manresa i altres pobles de la comarca (Navarcles, El Pont de Vilomara, Santpedor…), van arribar a ser 67 establiments agremiats. Pagaven una quota anual mòdica.

Actualment, hi ha molt poques cansaladeries agremiades (“els establiments ja no s’agremien”, assegura el Josep M.) Algunes de les que recorda: Torner (plaça Major), Soler (ctra. de Cardona i passeig Pere III), Armengou (c. de la Pau), Casa Coll (abans Serrateix, a l’av. dels Dolors), Singla (Navarcles), Servitja (c. Viladordis), Garriga (c. Guimerà), Vilaseca (ctra. de Santpedor)…
 
La bona relació que hi havia entre tots ells perdura encara ara. Cada any es reuneixen i surten junts i el Josep M. és qui s’encarrega de l’organització d’aquestes trobades. La clau de l’èxit del gremi va ser establir un preu única tots els articles (botifarra negra, botifarra blanca, cansalada…); el preu el fixava el gremi i totes les botigues agremiades el respectaven. Tot el gremi tenia relació amb el gallinaire, l’Eduardo Valentí, un ramader molt important i influent del carrer Barcelona. Ell posava botiga a la gent que volia començar a ser cansalader (com el cas dels Armengol i els Urgell, del barri de la Sagrada Família).
 
A tall d’anècdota, el Josep M. ens explica que els cansaladers tenien fama de ser “els rics de Manresa”. El dia de la festa patronal –el 17 de gener, Sant Antoni Abat– es trobaven al carrer dels Infants per celebrar una missa a l’església del Carme, i després feien un dinar de germanor. Aquell dia, la vorera dels Infants quedava plena de cotxes (quan a Manresa n’hi havia molt pocs). Tenien fama de guanyar-se molt bé la vida i, amb motiu d’aquesta celebració, lluïen l’estatus social a partir dels models de cotxe i de les joies de les senyores. Per la festivitat de Sant Antoni Abat, els proveïdors dels cansaladers regalaven petits obsequis al gremi i aquest els sortejava. A través del gremi feien –entre tots els agremiats– una derrama especial per als veterinaris. A Manresa n’hi havia tres, a qui “tenien a la butxaca”. Gràcies a la bona relació amb ells, no van tenir cap problema a nivell d’inspeccions sanitàriesRecorda que, abans d’entrar al gremi (pels volts de 1952), hi va haver un cas conegut de triquinosi sorgida a Cal Serra. Amb la Guàrdia Civil hi va haver algun problema, ja que les dones dels guàrdies solien anar a comprar sempre a la mateixa cansaladeria i marxaven sense pagar. Entre tots els agremiats es va establir una mena d’assegurança per cobrir aquesta despesa.
 
A mitjan anys 70, el gremi també va acordar unànimement de tancar les botigues el dissabte a la tarda (a les primeries encara es despatxava els dissabtes fins molt tard al vespre). Molts dels avenços que havia aconseguit el gremi gràcies a acords conjunts (preu únic, horaris, etc.), van anar en retrocés amb l’arribada de l’hipermercat Pryca –l’actual Carrefour– l’estiu de 1989.
Imatge de l’obrador, molt mecanitzat (dècada dels 90). Foto: Arxiu família Ballonga-Vila.

Tancament

L’agost de 1995, dos anys abans que el Josep M. es plantegés de tancar la botiga, va rebre una bona oferta d’un cansalader de Santpedor per traspassar el negoci, i en un mes el va haver de tancar. El nou amo va modernitzar la botiga –amb un mostrador frigorífic de 10 m!–, però va acabar traspassant-la a un altre cansalader, que tampoc no va tenir massa èxit.

Tot i que els fills també van col·laborar a tirar endavant el negoci (a les 6 del matí ja els feien baixar a la botiga), no van voler continuar-lo. Això va suposar –inicialment– una decepció per al Josep M., ja que la botiga gaudia d’un bon prestigi en aquell moment, però després en va estar força content, d’aquesta decisió, perquè va ser la manera de “jubilar-se” de la botiga definitivamentDesprés de vendre productes del porc i llegums durant 35 anys, la botiga tanca portes el 30 de setembre de 1995.

Interior de la botiga amb el Josep M. i l’Emília (1995). Foto: Arxiu família Ballonga-Vila.

Entrevista realitzada el 19 d’octubre de 2015.

  • Blanca Virós i Pujolà

Bibliografia

  • Camprubí i Plans, Josep. [Crònica mecanografiada sobre Cansaladeria Ballonga] No editada.
Anuncis

Autor:

Bibliotecària-documentalista. Especialista en arxiu d'empresa i formadora en gestió documental.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s