Publicat en Restaurant

Restaurant SUÍS

  • Nom Comerç: Restaurante SUIZO, després RESTAURANT SUÍS
  • Adreça: Primer, Tercio Ntra. Sra. de Montserrat número 3, després carrer de les Piques número 3
  • Activitat: Restauració i Pensió
  • Data obertura: Setembre de 1940
  • Data tancament: Desembre de 1996
  • Anys d’activitat comercial: 56
Joan Rodó i Magdalena Rodà, Foto: Arxiu família Rodó Rodà
Aquest establiment va tenir molt prestigi a Manresa i fora de la nostra comarca dels anys cinquanta als noranta del segle passat, amb reconegudes especialitats en plats empordanesos, com el pollastre amb llagosta o la sèpia amb mandonguilles, plats internacionals com la bullabessa, o els populars esmorzars de forquilla de menuts de l’escorxador, com el morro i tripa o el cap i pota. En Sebastià Rodà Llorens (1904-1982), nascut a Sant Pere Pescador (Alt Empordà), anomenat “Sebastiani” per alguns clients pel bigotet que li donava aspecte de cuiner italià, va ser l’expert xef que va donar nom i reputació al restaurant.

Li van posar el nom de Suizo per un restaurant de molt renom de Barcelona situat entre la Rambla i la plaça Reial, que va ser centre de trobada d’intel·lectuals i de comerciants i corredors de borsa a finals del segel XIX i primers del XX.
Primera pàgina de l’opuscle publicat per la família Rodó Rodà que trobareu complet a la bibliografia, desembre de 1996. Arxiu família Rodó Rodà
En la primera entrevista el Jordi Rodó Rodà ens facilita l’opuscle publicat per la família Rodó Rodà al desembre de l’any 1996 titulat “Bons àpats” on fan la història del restaurant amb motiu del tancament del establiment. (Trobareu el text  complet a la bibliografia)- També entrevistem la MAGDALENA RODÀ ROVIRA (L’Hospitalet de Llobregat, 1933) quan fa pocs mesos de la mort del marit Joan Rodó (9 de gener de 2016).

ELS ORÍGENS  

Sebastià Rodà i Pepeta Rovira fundadors del Suís, Foto: Arxiu família Rodó Rodà

Seguint l’opuscle esmentat, SEBASTIÀ RODÀ LLORENS (1904-1982), en Tià, fill de St. Pere Pescador, pagès i pescador, va enrolar-se a la marina on va fer de cuiner. A la batalla d’Alucemas cuinava pels alts comandaments del cuirassat Alfons XIII. Un cop va arribar a Barcelona a finals dels anys vint, es formà per millorar el seu nivell, aprenent cuina francesa al restaurant de l’Aeroport, al Ritz i al “Grand Cafè au Lion d’Or”, d’on va ser-ne un dels xef. A Barcelona va conèixer la PEPETA ROVIRA ORTIZ (1909-2002), de l’Hospitalet de Llobregat, filla de pagesos que venia peix a la plaça. Es van casar i van tenir dues filles la Magdalena (1933) i l’Anna (1937). La família Rodà Rovira, van arribar a Manresa al 1935. El Sebastià va treballar al “Petit Doré”, després a Cal Perdiu i a Cal Mascaró (Fonda España). Acabada la guerra va fer de cuiner a l’Auxili Social.

Carta antiga del restaurant Suizo. Arxiu família Rodó Rodà
Al setembre de 1940 obren portes a Manresa, primer com a taverna amb una taula de marbre, quatre cadires i dues bótes de vi. Després van engrandir el negoci amb el local del costat de la barberia Martínez. L’edifici neoclàssic, reconstruït al 1848, fou conegut per l’Ateneu Popular; el Suís es trobava a la part baixa de l’edifici, en un local que sembla ser que havia estat una casa de banys. A poc a poc el “Suís” va anar agafant nom a la ciutat; la proximitat a la Renfe i la ubicació cèntrica van ajudar a l’expansió. I va començar a fer “escola” dels joves aprenents que van acabar com a professionals reconeguts al món de la restauració de Manresa i comarca. Així van passar dues dècades d’ençà la inauguració, amb el Sebastià a la cuina i la Pepeta al menjador i amb l’aportació de la Magdalena, la filla gran, i l’Anna, la petita.

PENSIÓ del SUÍS

Publicitat de la Pensió del Suís. Arxiu família Rodó Rodà
Situada al carrer Puigcardener número 7, a prop de la plaça Creus i del restaurant, tenia vint-i-tres habitacions. Allotjava viatjants i comercials que  venien en tren o cotxe i tenien com a punt de partida Manresa per anar als pobles del voltant. Pensem que les comunicacions per carretera no eren com ara i, a més, molts desplaçaments es feien amb transport públic; per això es quedaven tota la setmana a la fonda des d’on anaven fent ruta diària. La Magdalena recorda: “Als anys 50-60, els viatjants que teníem a casa omplien dues vegades el menjador del restaurant; teníem molta feina”. Per l’evolució del negoci la Pepeta Rovira havia deixat la feina del menjador a les filles i s’encarregava de la pensió, arribant a tenir prop de 45 habitacions entre el carrer Puigcardener (23 habitacions) i la finca de “Pagès” (20 habitacions) que tenien cap el sector de la Sagrada Família on conreaven productes de l’hort que després es consumien al restaurant.
La finca de “Pagès” que havia estat pensió, Foto: Arxiu família Rodó Rodà

EVOLUCIÓ DEL NEGOCI

La Magdalena ens comenta que als 16 anys va conèixer el Joan Rodó, que en tenia 20, a la Rambla de Figueres, on hi tenia la germana i el germà del pare i on anaven per les Festes de la Santa Creu. Explica que quan li va dir com es deia, es pensava que era broma (per la coincidència dels cognoms de tots dos).

Façana del restaurant Suízo anys 50 del segle XX, Foto: Arxiu família Rodó Rodà

En JOAN RODÓ REBOLLEDA (1929-2016), nascut a Figueres, fill d’un drapaire represaliat i empresonat pel franquisme, als anys quaranta va ser ciclista professional fins que va marxar a buscar-se la vida al Brasil el 1952, on també va córrer en bicicleta pel club Palmeiras. Va tornar a Catalunya al juliol del 1956 i el 28 de setembre ja es van casar amb la Magdalena, que l’esperava d’ençà que havia marxat a Amèrica. A ella li agradaven molt els vestits de les actrius de les pel·lícules de Hollywood que llavors es feia fer per la modista. El vestit de núvia va ser molt original per l’època, ja que era de color rosa amb tots els complements del mateix to, color poc habitual en aquell temps.

Casament del Joan Rodó i Magdalena Rodà, 28-9-1956, Foto: Arxiu família Rodó Rodà

En Joan de seguida es va incorporar a la cuina del Suís amb el sogre, de qui va aprendre l’ofici de cuiner. L’any 2010, per Sant Joan, en Joan Rodó va publicar el llibre “Rodant per la Vida”, dedicat als néts i on explica les seves vivències. El Joan i la Magdalena van tenir tres fills, el Joan Sebastià (1957), el Jordi (1964) i la Magda (1967). Amb el temps i dedicació en Joan Rodó va anar assumint el comandament de  la cuina, que el sogre li va deixant, i la Magdalena el del menjador del restaurant, amb la germana Anna, que va marxar al Canadà, on es va casar. A finals dels anys 70 es va fer el canvi de raó social de “Suizo” a Suís i la pensió es va tancar a finals dels 80, dedicant-se només al restaurant. L’obertura de la carretera de Manresa a Barcelona el febrer de 1973 i la millora de les comunicacions van anar fent perdre el fenomen dels “viatjants” que omplien les habitacions a diari.

Pepeta Rovira i Sebastià Rodà, Foto: Arxiu família Rodó Rodà
La mort del fundador Sebastià Rodà Llorens l’any 1982, ànima del negoci i mestre cuiner, va portar que el Joan Rodó i la Magdalena Rodà dirigissin definitivament el negoci. La Magdalena ens explica que va arribar a Manresa de molt petita: “Quan el pare va marxar a la guerra, ens va deixar una oca confitada per poder tenir  menjar”. Recorda els començaments dels Suís, “quan els pares van començar amb la taverna i feien algun plat com mongetes amb botifarra, però no gaire cosa més”. La Magdalena havia anat a l’escola a les monges de Sant Francesc de Manresa i a Barcelona, a l’escola Jesús Maria en règim d’interna. Als 14 anys ja va començar a treballar al menjador del restaurant. Li agradava el tracte amb el públic i encara ara troba a faltar la feina després de tants anys.

EL RESTAURANT

Fullet de publicitat del restaurant i pensió. Arxiu família Rodó Rodà

Magdalena recorda: “El pare era sempre a la cuina i la mare al menjador. El pare deia que la cuina cremava la panxa a les dones i no ens deixava mai entrar”. La Magdalena reconeix que no sap cuinar els grans plats que cuinava el pare. I que cuinar i comprar sempre ho van fer el pare i després el marit. “La mare em va ensenyar que l’ordre és molt important per portar el negoci i en general per la vida”. La Magdalena recorda quan el pare els va dir a ella i el Joan sí es volien quedar el negoci i així van assumir la continuació del negoci familiar en segona generació.

EL GREMI

Dinar celebració Santa Marta, patrona dels restaurants, Foto: Arxiu família Rodó Rodà

Els restauradors feien sopars per Santa Marta, el 29 de juliol, patrona dels restaurants. La majoria de vegades ho feien a la terrassa de la Piscina Municipal. Cada restaurant feia una taula amb els seus treballadors. Per la generació dels pares de la Magdalena, es feia aquesta celebració. Anys més tard es van instaurar les Diades Gastronòmiques, que el Suís va impulsar amb el Gremi.

REFERENTS MANRESANS DE L’ÈPOCA

Aquests establiments van ser també molt populars a la ciutat: Cal Perdiu (que obrí l’any 1922, a la Muralla Sant Domènec, cantonada amb Passeig Pere III), l’Hotel Santo Domingo (obert al 1930, situat a la Muralla del Carme), el Moka (obert al 1939, al Passeig Pere III), La Cerveseria (inaugurat el març de 1945, també a la Muralla del Carme, la història de la qual podeu trobar també al nostre blog) i la Pineda (situat, al carrer Guimerà obert al 1947) (1).

CLIENTS

Recorda la Magdalena que tenien clients molts variats i fidels, des de directius italians de Pirelli, a personal de Renfe o de l’Anònima, metges, advocats, o la família gitana dels Tit. Les taules tenien nom, com el d’alguns clients, com el “Lluís” o el “Ton de Santpedor”, o la taula de la “vitrina”, que quaranta anys després de la desaparició del moble encara s’anomenava així.

Interior del restaurant Suís. Arxiu família Rodó Rodà

ELS PROVEÏDORS

Des de sempre van procurar tenir uns productes de primera qualitat. Això va ser una fal·lera d’en Sebastià, que el portava a agafar la bicicleta i anar als pobles veïns com Callús a buscar productes. Les botifarres les portava el “Joanet del Pont” i les bótes de vi que omplien els porrons eren de Bodegues Roqueta. Magdalena recorda altres proveïdors: “El forner Pla, els menuts de Cal Bernades, o el peix selecte de Cal Valls. I també les gasoses i els sifons de l’IRSA (Industriales Reunidos S.A, empresa de la qual en Sebastià en va ser cofundador).
Recepta típica del Suís. Arxiu família Rodó Rodà

ELS TREBALLADORS

La Magdalena Rodà ens diu: “Vam arribar a tenir dotze treballadors: quatre a la cuina, quatre al menjador i quatre a les pensions, incloent-hi un vigilant de la finca de pagès”. També recorda el Toni Flores, cambrer que va treballar al negoci vint-i-cinc anys. La Magdalena és recordada per la seva activitat, eficiència i bon tracte amb el públic. I, dins l’ANECDOTARI MANRESÀ, per la seva cadeneta d’or que porta al turmell. Ens explica que des de 1951, quan tenia divuit anys, se la va posar i encara la porta. Ho va veure dur a la Jovi, dona del nedador Montagut, amics i clients del restaurant, que tenien parada al mercat de les Mandongueres. “Vaig demanar permís al pare que em va permetre portar-la mentre fos una cadeneta  discreta i no cridés l’atenció”.

TANCAMENT

D’esquerra a dreta Magdalena Rodà, Joan Rodó, Pepeta Rovira i Joan Sebastià Rodó, desembre 1996. Foto: Arxiu família Rodó Rodà

La filosofia de l’establiment van ser “les 3 B”: fer-ho bé, bo i barat. Van oferir un menú molt ampli i de qualitat, que en d’altres llocs només es trobava a la carta. A la dècada dels 90 van celebrar el 50è aniversari de l’establiment amb el reconeixement de la Cambra de Comerç de Manresa lliurat per l’aleshores president de la Generalitat Jordi Pujol. Van tancar al desembre de 1996 deixant una gran empremta  dins la restauració manresana i catalana.

El nostre agraïment al Jordi Rodó Rodà per la revisió del text i la implicació en la recerca de l’establiment del seu pares.


 Entrevistes realitzades 17 de maig del 2016 i 17 de juny del 2016. 
  • Lluïsa Font Garcia
  • Montserrat Jándula Noguera
BIBLIOGRAFIA
  • (1) GASOL ALMENDROS, Josep Ma, Història de la ciutat de Manresa, 1900-1950, volum III, Manresa, editat per Caixa de Manresa, any 1991, pàgina 351.

ANNEX

RODÓ RODÀ família, “Bons àpats”, opuscle, Manresa, desembre 1996.

Anuncis

Autor:

Llicenciada en Antropologia Social i Diplomada en Treball Social.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s